Resolucions anuals de la Direcció General d’ Assegurances y Fons de Pensions, per les que es dóna publicitad a les quanties de les indemnitzacions per mort, lesions permanents i incapacitat temporal que s’han d’aplicar durant els corresponents anys, com a sistema per a la valoració de danys i perjudicis soferts en accidents de circulació.
L’Alçament de béns té la seva base en l’article 257 del codi penal, redacció literal de la qual és:
“Article 257.1. Serà castigat amb les penes de presó d’un a quatre anys i multa de dotze a vint-i-quatre.
1. El qui s’alci amb els seus béns en perjudici dels seus creditors. 2. Qui amb la mateixa finalitat, realitzi qualsevol acte de disposició patrimonial o generador d’obligacions que dilati, dificulti o impedeixi l’eficàcia d’un embargament o d’un procediment executiu o de constrenyiment, judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació. ”
Aquest precepte defensa la necessària finalitat de mantenir íntegre el patrimoni del deutor com a garantia universal en benefici dels seus creditors tal com reconeix l’article 1911 del codi civil. L’alçament de béns consisteix en una actuació sobre els propis béns destinada, mitjançant la seva ocultació, a mostrar-real o aparentment insolvent, parcialment o totalment, enfront de tots o front a part dels creditors, amb el propòsit directe de frustrar els crèdits que podrien haver-se satisfet amb aquests béns. (Vegeu la STS 1347/2003 de 15 d’octubre, Rj 2003,7756).
Aquesta ocultació pot reflectir dels següents maneres: 1) Pot apartar físicament algun bé perquè el creditor ignori on es troba; 2) Un negoci jurídic en què s’aliena alguna cosa a favor d’una altra persona o es constitueix un gravamen que impedeixi, dificulti la possibilitat de realització executiva, bé sigui tal negoci en forma de transmissió, gravamen veritable però fraudulent, bé fictici (no disminueix el patrimoni del deutor) però impedeix l’execució del crèdit perquè apareix un tercer com a cotitular del domini o d’un dret real . (Veure STS 667/2002 de 15 d’abril RJ2002, 4775 i 1717/2002 18 oct RJ 2002, 9012).
Com a resultat d’aquest delicte, n’hi ha prou que es produeixi la insolvència aparent, com a resultat d’una veritable ocultació o sostracció de béns que sigui un obstacle per a l’èxit de la via de constrenyiment. (Veure STS 1992.01.17 RJ 1992,231). Cal que el deutor, com a resultat de les maniobres descrites, es col.loqui en situació d’insolvència total o parcial o que experimenti una sensible disminució del seu actiu patrimonial, impossibilitant als seus creditors el cobrament dels seus crèdits o dificultant-.
No és necessari que els deutes siguin líquides o hagin vençut doncs cap el alçament de béns quan el subjecte pretengui aconseguir una situació d’insolvència davant la imminència que els crèdits arribin al seu venciment, liquiditat i exigibilitat. (Veure STS 2002.03.11, RJ 2002 3594). És necessària la concurrència de l’ànim i intenció de perjudicar les legítimes expectatives dels creditors, de cobrar els crèdits (STS 2000.09.28 Rj 2000,8263), la intenció del deutor de salvar algun bé o tot el seu patrimoni en el seu propi benefici o en el d’alguna persona propera, obstaculitzant la via dels seus creditors.
És suficient per a la seva comissió, que el subjecte actiu, faci desaparèixer del seu patrimoni un o diversos béns, dificultant amb això seriosament l’efectivitat del dret dels creditors i que actuï amb la finalitat defraudatòria.
Cal distingir si el negoci que es traspassa està subjecte a l’aplicació de la Llei d’arrendaments urbans de 1964 o la 1994.
Si ens trobem en el segon dels casos, el règim jurídic és el que segueix: Si a la finca arrendada s’exerceix una activitat empresarial o professional, l’arrendatari pot subarrendar la finca o cedir el contracte d’arrendament sense necessitat que el propietari presti el seu consentiment. No obstant això, el llogater ha de comunicar al propietari que ha realitzat la cessió o el subarrendament, en el termini d’un mes des que es produeixi i és convenient que ho faci per qualsevol mitjà que li permeti acreditar que l’ha remès i la seva recepció, per exemple, per burofax, per carta notarial … etc.
La cessió del contracte és la transmissió que realitza l’arrendatari dels drets i deures que comporta el seu contracte d’arrendament a una tercera persona, mentre que el subarrendament és l’’arrendament’ que realitza l’inquilí de tot o part del local que ell utilitza. En aquests casos, l’arrendador té dret a incrementar la renda un 10% si el subarrendament és parcial (d’una part del local) o un 20% si es produeix la cessió o el subarrendament és total (de la integritat del local)
.
Si es produeix la fusió, transformació o escissió de la societat que figura com a titular del contracte d’arrendament, el propietari del local també té dret a incrementar la renda en un 20%.
Aquesta operació de traspàs està subjecta a IVA segons es desprèn de la doctrina administrativa, el dret del propietari a cedir l’ús del local a un tercer i el dret de l’arrendatari a cedir el fons de comerç. El propietari presta un servei a l’arrendatari, al consentir que traslladi l’ús del local al tercer, i l’arrendatari presta un servei al tercer al cedir-li el seu fons de comerç. Són subjectes passius el propietari i l’arrendatari, qui han d’efectuar la liquidació i el pagament de l’impost. Si bé aquesta doctrina administrativa respon al període en que resulta d’aplicació la Llei d’arrendaments urbans de 1964, entenem que resulta de plena aplicació als traspassos que es realitzin sota l’actual regulació de 1994, ja que la primera llei regulava de forma expressa la figura del «traspàs de local de negoci», i per contra, la vigent Llei d’Arrendaments urbans (Llei 29/1994) no es refereix de forma expressa al traspàs de locals de negoci, l’article 11.dos.7 º de la LIVA ( Llei 37/1992), segueix referint-se al traspàs de locals de negoci, per la qual cosa es considera d’aplicació.
Per la seva part l’arrendatari que traspassa pagarà en el seu següent declaració d’IRPF el guany patrimonial resultant per la diferència entre el que cobra i el que va pagar pel traspàs en el seu moment, i el propietari, si cobra alguna cosa, tributarà com a rendiment immobiliari.
Una altra possibilitat, en lloc d’efectuar el traspàs en els termes aquí referits és que el traspàs s’articuli a través d’una venda o cessió de tots els béns i drets que té l’empresa o negoci (immobles, mobles, fons de comerç, noms comercials , drets arrendaticis etc.) a canvi d’un preu. En aquest cas l’operació vindrà gravada per Transmissions Patrimonials per l’adquirent (menors que l’IVA), i el mateix passa amb el transmitent i, si s’escau, per al priopietari del local.
El parentiu és el vincle existent entre persones que pertanyen a la mateixa família.
Convé conèixer el seu significat des del punt de vista jurídic, ja que el grau de parentiu resulta determinant a l’hora d’heretar, cobrar prestacions socials, indemnitzacions per accident, etc.
El parentiu d’una persona respecte d’una altra es determina pel nombre de generacions que les separen. Cada generació és un grau.
La successió de graus forma la “línia de successió”.
La línia de successió pot ser recta o directa, formada per persones que ascendeixen o descendeixen unes d’altres (avis, pares, fills, néts), o col·lateral, formada per persones que procedeixen d’un mateix tronc comú (germans, oncles, nebots).
La línia pot ser també descendent, lliga a una persona amb aquelles que descendeixen d’ell (avis, pares, fills, néts) o ascendent, lliga a una persona amb aquells dels quals descendeix (néts, pares, avis).
El còmput dels graus de parentiu es realitza de forma diferent segons la línia de successió:
• En la línia recta o directa: Els graus s’expliquen pujant fins a l’ascendent o descendent comú depenent de si la línia és ascendent o descendent. Així, en línia ascendent, el fill dista un grau del pare, dos de l’avi i tres del besavi; en la línia descendent, l’avi dista un grau del pare, dos del nét i tres del besnét.
• El la línia col·lateral: Els graus s’expliquen pujant en primer lloc fins al tronc comú (com en la línia recta) i, en segon lloc, descendint fins a la persona respecte de la qual es pretengui establir el grau de parentiu. Així, el germà dista dos graus del germà (el primer grau seria el pare en línia recta que constituiria el tronc comú, i el segon seria el germà que, com a fill, dista del pare altre grau), tres de l’oncle (el primer grau seria el pare, el segon l’avi i el tercer el fill de l’avi, això és, l’oncle), quatre del cosí (el primer seria el pare, el segon l’avi, el tercer l’oncle i la cambra el cosí).
També ha de distingir-se entre el parentiu per consanguinitat i el parentiu per afinitat. El primer es dóna respecte de la pròpia família, i el segon respecte de la família del cònjuge, computant-se els graus de la mateixa forma.
En el següent quadre es reflecteixen els graus de parentiu, tant per línia recta o directa i col·lateral, com per consanguinitat i afinitat.
| Graus |
Titular/Cónjuge |
|||
|
1 |
Pares |
Sogres |
Fills |
Gendre/Jove |
|
2 |
Avis |
Germans |
Cunyats |
Néts |
|
3 |
Besavis |
Oncles |
Nebots |
Besnéts |
|
4 |
Cosins |
- |
- |
- |
Quins són els trets principals de la legítima en dret Succesori Català?
Son legitimaris:
La llegítima és configura com un Dret atribuït per ministeri de la Lleia una quarta part del valor de l’herència líquida. La llegítima individual es determinarà dividint la llegítima global entre el nombre de legitimaris corresponents.
La persona principalment obligada al pagament de la llegítima és l’hereu. Però a més, podran pagar la llegítima el marmessor universal, el comptador-partidor, l’usufructuari universal, el cònjuge distributari o l’administrador o curador de l’herència jacent.
El causant pot disposar vàlidament que la llegítima no meriti interès o establir l’import d’aquest. En cas contrari, la legítima meritarà l’interès legal des de la mort del causant, encara que el pagament s’efectuï en béns hereditaris, llevat que el legitimari visqui a casa i en companyia de l’hereu o l’usufructuari universal de l’herència i a càrrec seu. També en merita el suplement des que és reclamat judicialment.
És nula tota renúncia de llegítima no deferida, i tot pacte o contracte de transacció o d’una altra índole sobre ella. No obstant això són lícits el Pacte de supervivència realitzat entre els consorts en capítols matrimonials pel qual, qui sobrevisqui, renúncia la llegítima que li podria correspondre en la successió intestada de llur fill impúber, i el pacte entre ascendents i descendents en escriptura pública de capitulacions matrimonials, de constitució dotal o donació, pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia al possible suplement.
L’acció per reclamar la llegítima i el seu suplement prescriu als quinze anys a partir de la mort del causant.
L’usdefruit és un dret real de gaudi d’una cosa aliena. La propietat de la cosa és del nu propietari que és qui en pot disposar. L’usufructuari posseeix la cosa però no és seva (en té la possessió, però no la propietat). Pot utilitzar-la i gaudir-la (obtenir-ne els fruits, tant en espècie com monetaris), però no n’és l’amo. Per això no podrà vendre-la, donar-la ni gravar-la sense consentiment del propietari.
Els articles del Codi Civil (Estatal) que resulten d’aplicació a l’ usdefruit són el 470, el 489, el 504 i el 505. Aquests articles determinen que els drets i deures de l’usufructuari seran els determinats al títol constitutiu de l’esmentat usdefruit o, en el seu defecte, les previsions legals, i que és l’usufructuari qui està obligat al pagament de les càrregues i contribucions anuals durant tot el període que duri l’usdefruit.
D’altra banda, l’article 61 de la Llei d’Hisendes Locals, determina que l’Impost sobre Béns Immobles és un tribut directe de caràcter real, que té com a fet imposable la propietat del bé o, la titularitat d’un dret real d’usdefruit, entre d’altres, essent subjectes passius de l’impost, segons l’article 65 de la mateixa norma, els propietaris de dits béns immobles sobre els que no recaiguin els referits drets reals d’usdefrit o de superfície.
Si bé l’anterior normativa podria donar peu a confusions, el cert es que l’ IBI, com a continuador que és de l’antiga contribució urbana, en la seva regulació actual recull expressament la consolidada doctrina de la DGRN (cf. per totes, la de 29 de maig 1980) que establia que la contribució urbana en casos de desmembrament del domini, correspon l’usufructuari.
A continuació presentem uns extractes literals de tres Sentències que entenem paradigmàtics el règim aplicable:
“Del examen de la legislación vigente respecto de la instalación de antenas de radioaficionados, se desprende que la misma establece a favor del titular de una licencia o autorización administrativa un derecho más parecido a una auténtica servidumbre legal que a una simple facultad de desarrollar posteriormente en función de la correspondiente autorización a su vez de la Comunidad de Propietarios respectiva. Así la Ley 19/1983 de 16 de Noviembre, en su exposición de motivos reseña en primer lugar que las estaciones radioeléctricas de aficionados son instalaciones que además de a unos fines privados o individuales, sirven a unas finalidades de auténtico servicios público en determinadas ocasiones, habiéndose reconocido ese carácter de modo oficial por la colaboración que sus titulares prestan a las autoridades nacionales en circunstancias extraordinarias” Audiencia Provincial de Madrid, Sentencia 70/93, de fecha tres de febrero de 1.993, Rollo 116/92, Autos nº 665/90
“ha de tenerse en cuenta, como con acierto hace el juzgador a quo, que la aprobación de la instalación y montaje de antenas de radioaficionados, así como las variaciones ulteriores del emplazamiento de las mismas o de sus elementos anejos, corresponde a la Dirección General de Telecomunicaciones, estando sometida esta materia a normas de derecho administrativo, (…) y a un riguroso control administrativo. Como se desprende de los artículos 3 y 4 del citado reglamento –en referencia al Real Decreto 2623/1986, de 21 de noviembre- la intervención de la propiedad el edifico en cuyo exterior pretende el radioaficionado establecer una estalación radioeléctrica, está muy limitada.” Audiencia Provincial de Asturias, Sentencia nº 353, de fecha 18 de julio de 1.995, Rollo 601, Autos de Cognición 251/93
Y Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Cuarta, en Sentencia de fecha 18 de diciembre de 1.997, Juicio de Cognición 237/96 “la cuestión controvertida en el presente litigio no es otra que la de determinar si concedida la preceptiva licencia administrativa es o no es necesaria la autorización de las Comunidades de propietarios para la instalación de antenas de radioaficionados en la cubierta de los edificios sometidos a la Ley de propiedad Horizontal , y también si son ilegales loos acuerdos tomados en junta para prohibir la instalación o el acceso a la antena para su conservación o reparación (…) esta Audiencia de Barcelona, en reciente Sentencia de fecha de 22 de enero de 1996, ha señalado como se sostiene y razona en la sentencia apelada, la legislación específica que regula el procedimiento y requisitos administrativos por la instalación de una estación de radioaficionado viene a establecer a favor del titular de una licencia o autorización administrativa y que haya obtenido la correspondiente autorización reglamentaria, la llamada servidumbre de antena que se impone con carácter legal a la comunidad de propietarios constituida sobre el inmueble de que se trate (…) es claro que la comunidad demandante carece de competencias para autorizar o denegar la instalación de una antena de radioaficionado al titular de la correspondiente licencia y que cumple los pertinentes requisitos administrativos al efecto (…) Es sabido que según la vigente Ley de propiedad Horizontal, ningún copropietario puede apropiarse o disponer de los elementos comunes del edificio sin el consentimiento de los demás comuneros, y siendo el tejado un elemento común, en principio según la referida Ley, no es posible que un comunero instale en él una antena de radioaficionado sin el consentimiento de los demás; no obstante la claridad del planteamiento, después de la promulgación de la ley reguladora del Derecho de Emisoras de Radioaficionados, de 16 de noviembre de 1.983, y en su reglamento de 21 de Noviembre de 1.986, la comunidad no puede impedir tal instalación salvo que se comprometa la seguridad del edificio, su estructura, su configuración o perjuidique los derechos de otro copropietario ”
Si algú te la seva vivenda habitual hipotecada, no ha pogut fer front als pagaments mensuals de la seva hipoteca i es troba que el banc ha instat un procediment judicial d’execució hipotecària, l’única opció que queda per evitar la pública subhasta de la vivenda és acollir-se a les previsions de l’article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil:
El banc, al iniciar el procediment d’execució hipotecària, el que farà serà resoldre el total del préstec garantit amb la hipoteca, és a dir, que reclamarà judicialment que se li pagui el total de la quantitat que inicialment ha entregat per tal de finançar la compra de la vivenda. Així doncs ens trobarem amb una demanda judicial que en cap cas podrem satisfer.
Però si bé l’entitat financera ens reclama unes quantitats que no podem pagar, el que s’ha de saber és que el referit article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil preveu la possibilitat de que, pagant les mensualitats degudes, els interessos de demora i les costes judicials generades abans del dia i hora en que s’ha assenyalat la celebració de la subhasta pública de la vivenda (que sempre són negociables), evitarem perdre la casa.
Cal saber també, que en els següents cinc anys no podrem tornar a gaudir d’aquesta possibilitat, i que si tornem a impagar l’hipoteca i el banc ens torna a demandar judicialment, ja no podrem fer res.
En el moment de penjar aquest Post, encara està en fase d’exposició pública l’Avantprojecte de Llei del Codi de Família (Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya), que està previst que entri al Parlament de Catalunya per a debatre’n la seva aprovació el proper estiu.
El més destacable de la nova regulació, afecta a les previsions relatives a les conseqüències de les crisis matrimonials o de les dissolucions de parelles de fet amb fills comuns, i en aquest àmbit del dret de família, també s’ha volgut imposar el principi d’igualtat de drets i deures entre homes i dones que està arrelant en altres àmbits de la nostra societat.
Així doncs, s’estableix la custòdia compartida dels fills com a criteri preferent vers a l’actual guarda i custòdia atorgada a favor de la mare, i el règim de visites específic a favor del pare, sempre que ho demani un sol dels progenitors (fins ara havien de ser tots dos). També es suprimeix l’informe favorable del Ministeri Fiscal, preceptiu fins a data d’avui. El Jutge haurà de tenir en compte els desitjos dels menors, la disponibilitat del pares, la ubicació dels domicilis i de l’escola, així com els horaris laborals i mitjans econòmics per a decidir la procedència o no de la petició de custòdia compartida efectuada per un dels pares. La gran novetat és que s’incorpora el que s’anomena “pla de parentalitat” i que haurà de recollir com exerciran els pares les seves responsabilitats.
Després de la concessió de la custòdia compartida, els criteris de determinació de les pensions d’aliments a favor dels fills comuns i pensions compensatòries al membre de la parella que quedi en una pitjor situació econòmica, es veuran modificats en la seva aplicació per els òrgans judicials.
Els propietaris de pisos –i locals comercials- que els tinguin llogats a tercers han de fer les obres de reparació necessàries per a garantir-ne la seva habitabilitat.
Segons la doctrina, es consideren necessàries aquelles obres que fan referència a la restauració del deteriorament propi de la vivenda, que no augmenten el seu valor, i sense les quals la vivenda quedaria inservible per al seu ús. La jurisprudència, en sintonia amb aquest criteri ha declarat necessàries, per exemple, la reparació dels sostres per evitar filtracions d’ aigua y humitats, les reparacions de xemeneies i sortides de fums de cuines, o la renovació d’instal·lacions d’aigües, de calefacció, entre d’altres.
Així doncs, un propietari té l’obligació de garantir la possessió útil de la vivenda al llogater de manera continuada en el temps i no solament en el moment de la signatura del contracte de lloguer i l’entrega de la vivenda. Els problemes però, venen quan les deficiències no son imputables al propietari de la vivenda sinó per exemple a la Comunitat de Veïns. Es aquí on la jurisprudència no es posa d’acord, i algunes Audiències Provincials dicten Sentències responsabilitzant al propietari, i d’altres eximint-lo de la mateixa.