Legalitae

L’usdefruit és un dret real de gaudi d’una cosa aliena. La propietat de la cosa és del nu propietari que és qui en pot disposar. L’usufructuari posseeix la cosa però no és seva (en té la possessió, però no la propietat). Pot utilitzar-la i gaudir-la (obtenir-ne els fruits, tant en espècie com monetaris), però no n’és l’amo. Per això no podrà vendre-la, donar-la ni gravar-la sense consentiment del propietari.

Els articles del Codi Civil (Estatal) que resulten d’aplicació a l’ usdefruit són el 470, el 489, el 504 i el 505. Aquests articles determinen que els drets i deures de l’usufructuari seran els determinats al títol constitutiu de l’esmentat usdefruit o, en el seu defecte, les previsions legals, i que és l’usufructuari qui està obligat al pagament de les càrregues i contribucions anuals durant tot el període que duri l’usdefruit.

D’altra banda, l’article 61 de la Llei d’Hisendes Locals, determina que l’Impost sobre Béns Immobles és un tribut directe de caràcter real, que té com a fet imposable la propietat del bé o, la titularitat d’un dret real d’usdefruit, entre d’altres, essent subjectes passius de l’impost, segons l’article 65 de la mateixa norma, els propietaris de dits béns immobles sobre els que no recaiguin els referits drets reals d’usdefrit o de superfície.

Si bé l’anterior normativa podria donar peu a confusions, el cert es que l’ IBI, com a continuador que és de l’antiga contribució urbana, en la seva regulació actual recull expressament la consolidada doctrina de la DGRN (cf. per totes, la de 29 de maig 1980) que establia que la contribució urbana en casos de desmembrament del domini, correspon l’usufructuari.